Sindicalismo y violencia en Catalunya 1902-1919 [Fitxer informàtic]
/ Juan Cristóbal Marinello Bonnefoy ; [dirigida per: Pere Gabriel i Sirvent]
Marinello Bonnefoy, Juan Cristóbal[Bellaterra[ : Universitat Autònoma de Barcelona, 2014
Dirigida per: Gabriel i Sirvent, Pere. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d'Història Moderna i Contemporània, 2014
1 recurs electrònic
ISBN 9788449049227
Aquesta recerca se centra en l'anàlisi i reconstrucció dels episodis violents lligats al sindicalisme a Catalunya durant les dues primeres dècades del segle XX, prestant particular atenció a les relacions entre els diferents actors involucrats en la conflictivitat laboral, és a dir, sindicats, empresaris, esquirols i l'Estat. El marc cronològic pren com a referència dues grans fites de la conflictivitat social: la vaga general de febrer de 1902 i el conflicte de la Canadenca en 1919. La vaga general de 1902 va marcar una transformació important pel que fa a les polítiques d'ordre públic a Barcelona, passant d'una lògica reactiva a una preventiva. Durant els anys següents, aquesta nova política, facilitada per un important descens de la mobilització sindical, va aconseguir controlar i inhibir l'acció col·lectiva dels treballadors als carrers, encara que això va significar en ocasions l'aparició d'un tipus de violència sindical lligada a petits grups. D'altra banda, el fracàs del règim de la Restauració a canalitzar institucionalment la conflictivitat va contribuir a generar un sistema de relacions laborals informal basat en la figura del Governador civil. D'aquesta manera, la violència sindical es va convertir també en un important mecanisme de pressió política per obligar a les autoritats a intervenir en les vagues. Després de la Setmana Tràgica, la violència sindical va sofrir transformacions importants, sorgint algunes vagues particularment violentes, encara que aquestes van ser l'excepció en el panorama laboral barceloní. En particular, es va desenvolupar una forma nova de violència, els "atemptats socials", que van assumir un caràcter altament organitzat, especialment en el sector metal·lúrgic i del ram de l'aigua. La situació creada per la Primera Guerra Mundial va impulsar una important mobilització dels treballadors, que va permetre la recuperació de formes tradicionals d'acció col·lectiva; no obstant això, la vaga general de 1917 i les seves repercussions van contribuir a frenar momentàniament l'auge sindical. En aquest context, es va desenvolupar un cicle d'atemptats en el sector tèxtil contra empresaris i contramaestres, que va culminar amb l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret al començament de 1918. La creació dels Sindicats Únics durant aquest any va contribuir a polaritzar encara més l'ambient social a través d'una alta conflictivitat en què la violència expressava el poder que havia aconseguit el sindicalisme a Barcelona, en comptes de representar un signe de feblesa com tradicionalment havia succeït. Aquesta dinàmica confrontacional va aconseguir la seva culminació durant la vaga general i el lockout patronal de 1919, iniciant un període d'extremada violència i enfrontaments conegut com pistolerisme.
